BERITH HELMERSSON
Profesora de Arte en Suecia
EL PAPEL DE LAS ARTES VISUALES EN LAS ESCUELAS SECUNDARIAS DE SUECIA
Trabajo como profesora de Arte en Suecia, y explicaré mis experiencias con alumnos de 13 a 15 años de edad.
Antes de mi formación de profesora de Arte, trabajé durante 19 años como delineante de mapas en un departamento de reconocimiento territorial de la administración pública. Era un trabajo que me gustaba mucho. Entré allí por casualidad. De joven había querido ser profesor de Dibujo, pero no tenía la edad apropiada para dedicarme a la formación, y encontré un puesto en prácticas en aquel departamento, y al cabo de seis meses, pensé que el trabajo era interesante. Además, cuatro años de estudios en Estocolmo —para ser profesora de Dibujo— me pareció algo muy desalentador. Entonces los estudios para la carrera de delineante especializado en mapas duraban un año.
Centre de creació, producció i difusió d'art contemporani
19/3/11
INTRODUCCIÓ A UNA REFLEXIÓ I DEBAT SOBRE L'EDUCACIÓ ARTÍSTICA
Hola novament a tots i totes. Encetem aquí la segona càpsula del curs "JO NO EN TINC NI IDEA D'ART CONTEMPORANI", tot i que tots en tenim moltes més idees del que a priori sembla.
En aquesta ocasió, en ocuparem de les relacions entre educació i art: un tema fonamental per a entendre la situació dels imaginaris artístics en la societat contemporània.
Les qüestions que hauriem de debatre entre tots són relativament simples de formular, però més complexes de respondre:
-quina responsabilitat té l'educació en les transformacions del paper de les arts com a motor social, real i simbòlic?
-quines eines es poden explorar per tal de superar una educació formalista de les arts, basada sovint en la difusió d'una imatge de l'art massa vinculada al secret, l'habilitat, el genialisme i l'especialització?
-com reflexionar sobre les arts més enllà dels entorns "codificats" de percepció ceativa: museus, galeries, etc.?
-quines experiències ens poden servir com a vies d'exploració?
-com enfrontar els profunds canvis dels programes educatius, gairebé en exclussiva orientats a la productivitat o al paternalisme?
-com plantejar una certa especificitat de la creació davant la presència massiva d'imatges?
Per començar, crec que fora bó presentar-vos alguns documents que han explorat aquests temes. En són uns quants, però m'estimo més passar-me de llarg que quedar-me curt. No us abrumeu per la quantitat de textos. Consulteu aquells que trobeu més interessants. Molts d'aquests documents surten de conferències i cursos sobre la qüestió (coordinats per F. Hernández, de la UB, o procedents de seminaris a institucions com ara la Fundació "la Caixa"). Les perspectives que apunten són diverses, fins i tot dispars: en tot cas, és un ventall de diferents aproximacions.
En aquesta ocasió, en ocuparem de les relacions entre educació i art: un tema fonamental per a entendre la situació dels imaginaris artístics en la societat contemporània.
Les qüestions que hauriem de debatre entre tots són relativament simples de formular, però més complexes de respondre:
-quina responsabilitat té l'educació en les transformacions del paper de les arts com a motor social, real i simbòlic?
-quines eines es poden explorar per tal de superar una educació formalista de les arts, basada sovint en la difusió d'una imatge de l'art massa vinculada al secret, l'habilitat, el genialisme i l'especialització?
-com reflexionar sobre les arts més enllà dels entorns "codificats" de percepció ceativa: museus, galeries, etc.?
-quines experiències ens poden servir com a vies d'exploració?
-com enfrontar els profunds canvis dels programes educatius, gairebé en exclussiva orientats a la productivitat o al paternalisme?
-com plantejar una certa especificitat de la creació davant la presència massiva d'imatges?
Per començar, crec que fora bó presentar-vos alguns documents que han explorat aquests temes. En són uns quants, però m'estimo més passar-me de llarg que quedar-me curt. No us abrumeu per la quantitat de textos. Consulteu aquells que trobeu més interessants. Molts d'aquests documents surten de conferències i cursos sobre la qüestió (coordinats per F. Hernández, de la UB, o procedents de seminaris a institucions com ara la Fundació "la Caixa"). Les perspectives que apunten són diverses, fins i tot dispars: en tot cas, és un ventall de diferents aproximacions.
7/2/11
una història publicitària
Els mostro aquí un petit recorregut per alguns dels anuncis de la marca alemanya d'auriculars KOSS. Crec que ens pot suggerir quin tipus d'imaginari sobre allò privat i allò públic dominava el món de la industria a diferents dècades:
Anys 50
Anys 60
Anys 70
Anys 80
Anys 90
Anys 50
Anys 60
Anys 70
Anys 80
Anys 90
per què posem cortines a les finestres?
Les ofrezco otro problema a debatir: cuando estamos en los países nórdicos, una de las cosas que nos sorprende a los mediterráneos es el hecho de que en la mayoría de los hogares, una vez ha caido la noche, no corren las cortinas de sus ventanas. Resultado: se vé todo, a diferencia de la mayoría de hogares de nuestro entorno, que casi siempre tienen las cortinas puestas.
Una vez, estando en Estocolmo, comenté el hecho a un amigo local. Dije: ¡Qué interesante este aspecto “protestante” de la gente! ¡qué presente está esta idea de que “no tengo nada que ocultar”! A lo que mi amigo replicó: “¡Qué equivocado estás! No tiene nada que ver con eso. Se trata de que la gente da por sentado de que nadie va a mirar”. Enseguida me di cuenta de mi error: la privacidad no es tanto una cuestión relativa a la intimidad, sino a la condición de la mirada, a su construcción social. ¡Qué razón tenía mi amigo! La cuestión era que yo no puedo evitar mirar, y los suecos sí pueden. Las conclusiones que de esto se derivan son de lo más suculento, pues nos ayudan a desmitificar cuestiones “esencialistas” como “intimidad” y poner más el acento en cómo la justificamos en la visualidad. Ahí les dejo eso. ¿Qué opinan?
Una vez, estando en Estocolmo, comenté el hecho a un amigo local. Dije: ¡Qué interesante este aspecto “protestante” de la gente! ¡qué presente está esta idea de que “no tengo nada que ocultar”! A lo que mi amigo replicó: “¡Qué equivocado estás! No tiene nada que ver con eso. Se trata de que la gente da por sentado de que nadie va a mirar”. Enseguida me di cuenta de mi error: la privacidad no es tanto una cuestión relativa a la intimidad, sino a la condición de la mirada, a su construcción social. ¡Qué razón tenía mi amigo! La cuestión era que yo no puedo evitar mirar, y los suecos sí pueden. Las conclusiones que de esto se derivan son de lo más suculento, pues nos ayudan a desmitificar cuestiones “esencialistas” como “intimidad” y poner más el acento en cómo la justificamos en la visualidad. Ahí les dejo eso. ¿Qué opinan?
Al fil d'una anècdota
Contaré una anécdota que nos puede introducir en las cuestiones sobre los privado y lo público. Hace ya unos años, estando yo en un autobús público de Barcelona, vi a una mujer joven de unos 30 años de edad manteniendo una conversación a través de su móvil. En una discusión algo acalorada, la joven espetó a su interlocutor: “Nunca me he corrido contigo”. Las palabras resonaron en el aire denso del autobús. La mayoría de los presentes habíamos estado oyendo la conversación desde hacía rato: era inevitable no escuchar. Entre los presentes, nos mirábamos como si estuviéramos molestos por tener que soportar la escucha de algo tan privado, pero al mismo tiempo, había algo de fascinante en todo ello. Ajenos al problema que había suscitado el tenso diálogo (monólogo), y distanciados de la escena como si de un actor (o la radio) se tratara, asistíamos a una performance, a una obra de teatro. La presencia de esa información privada entre los presentes convertía a esa conversación en espectáculo público.
Inmediatamente me puse a pensar que, muy posiblemente, esa mujer podía hablar con toda tranquilidad de algo tan íntimo, compartiéndolo con extraños, porque no consideraba que el autobús fuera un espacio público; o sea, privatizaba el espacio. Al mismo tiempo, para nosotros, el espacio público ya no era eso, un espacio público, sino un escenario en el que percibir a un montón de actores privados que despliegan públicamente su intimidad (pensemos en los mp3, en las conversaciones de móvil, en los lavabos transparentes de muchas discotecas, en las músicas que salen de los automóviles, etc., etc.)
Como actores desvinculados que todos acabamos siendo, rompemos constantemente los guiones comunes previstos cuando suena el móvil, al levantarnos de una reunión para contestar, cuando estamos en clase, en el cine o en el teatro, cuando viajamos en el tren, cuando cenamos en un restaurante, etc. Porque esos guiones ya no son comunes, sino que están sometidos a la ley general de lo privado, que es la que prima en la actual filosofía social de la comunicación. No hay guión sobre el escenario, sino actores con sus propias obras.
¿No es el espacio público como la playa, en donde todos nos mostramos “intimamemente”; un escenario en el que se permite y tolera lo privado?
Inmediatamente me puse a pensar que, muy posiblemente, esa mujer podía hablar con toda tranquilidad de algo tan íntimo, compartiéndolo con extraños, porque no consideraba que el autobús fuera un espacio público; o sea, privatizaba el espacio. Al mismo tiempo, para nosotros, el espacio público ya no era eso, un espacio público, sino un escenario en el que percibir a un montón de actores privados que despliegan públicamente su intimidad (pensemos en los mp3, en las conversaciones de móvil, en los lavabos transparentes de muchas discotecas, en las músicas que salen de los automóviles, etc., etc.)
Como actores desvinculados que todos acabamos siendo, rompemos constantemente los guiones comunes previstos cuando suena el móvil, al levantarnos de una reunión para contestar, cuando estamos en clase, en el cine o en el teatro, cuando viajamos en el tren, cuando cenamos en un restaurante, etc. Porque esos guiones ya no son comunes, sino que están sometidos a la ley general de lo privado, que es la que prima en la actual filosofía social de la comunicación. No hay guión sobre el escenario, sino actores con sus propias obras.
¿No es el espacio público como la playa, en donde todos nos mostramos “intimamemente”; un escenario en el que se permite y tolera lo privado?
Una primera reflexió per a començar
Permeteu-me que comenci a abocar unes primeres idees: com fer un petit resum del que jo crec és el mapa general de la qüestió entre privacitat i allò públic. El faig en castellà, perque així em va sortir ahir a la tarda.
Durante el siglo XX, se creó una fuerte división entre lo privado y lo público. Lo privado quedaba simbolizado en la expresión “hogar, dulce hogar”: quedó enquistado en el hogar, estuche del individuo moderno moldeado por la familia, por el bienestar y por unos medios de comunicación domésticos y transportes (coche) que permitían la conexión con el exterior y la capacidad de enjuiciar el mundo exterior.
Por el contrario, el espacio público se convirtió en símbolo de conficto. Espacios problemáticos, sujetos a las manifestaciones políticas, desigualdades sociales y a las tensiones de un sistema productivo generador de grandes tensiones (“la jungla del asfalto”).
Sin embargo, esta marcada división entre lo privado y lo público estaba sujeta a no pocas mitologías e intereses. Primero: el hilo conductor del imaginario sociocultural del siglo XX, la velocidad, permitía elaborar temores sobre los que diseñar esa misma frontera: lo privado era el lugar en donde domesticar la velocidad de los tiempos. Lo público era el espacio en donde la velocidad mostraba su cara menos amable. Para ello, lo público fue paulatinamente presentado en términos de seguridad: control y vigilancia, legislación represiva, espacios comerciales y de ocio.
Y segundo: la construcción del espacio privado como núcleo principal del individuo venía marcada por una economía familiar, motor del consumo. En la medida en que la estructura familiar en los países de occidente se ha transformado a causa de los cambios en la planificación familiar, en los modos de convivencia y en el mercado laboral, la familia ha dejado de ser el motor de consumo, para centrarse en el individuo como actor principal de los nuevos mercados. Algo que ya se había desarrollado paradójicamente en el núcleo del sacrosanto hogar: la autogestión (el self-service, el “do-it-yourself” o “me lo hago yo mismo”, el bricolage, la tarjeta de crédito, el pago a plazos, la automedicación, etc…). Una autogestión, embrión del emblema individualista por excelencia, el de Juan Palomo: “yo me lo guiso, yo me lo como”.
En la actualidad, el mito de la velocidad del siglo XX está siendo sustituido por el de movilidad, en un contexto general marcado por la globalización, la estandarización y miniaturización digital de los medios, que permite la portabilidad de los dispositivos de comunicación. El cambio de patrón de la clásica división entre lo público y lo privado ha dado paso a una fusión o confusión. Lo público se introduce en lo privado y viceversa. Lo público es percibido como un espacio de intercambio de psicologías (redes sociales, nuevos conceptos del entretenimiento de masas) y lo privado invade lo público a través de la ubicuidad de las tecnologías portátiles. Sin embargo, estaríamos equivocados si pensáramos que han sido las nuevas tecnologías las que han producido este cambio. Más bien, éstas han recogido algunas de las tensiones latentes que ya se apreciaban en el siglo XX. Ciertas necesidades y cambios de comportamiento social han conllevado el auge de las nuevas tecnologías. Es muy importante tener esto presente.
Durante el siglo XX, se creó una fuerte división entre lo privado y lo público. Lo privado quedaba simbolizado en la expresión “hogar, dulce hogar”: quedó enquistado en el hogar, estuche del individuo moderno moldeado por la familia, por el bienestar y por unos medios de comunicación domésticos y transportes (coche) que permitían la conexión con el exterior y la capacidad de enjuiciar el mundo exterior.
Por el contrario, el espacio público se convirtió en símbolo de conficto. Espacios problemáticos, sujetos a las manifestaciones políticas, desigualdades sociales y a las tensiones de un sistema productivo generador de grandes tensiones (“la jungla del asfalto”).
Sin embargo, esta marcada división entre lo privado y lo público estaba sujeta a no pocas mitologías e intereses. Primero: el hilo conductor del imaginario sociocultural del siglo XX, la velocidad, permitía elaborar temores sobre los que diseñar esa misma frontera: lo privado era el lugar en donde domesticar la velocidad de los tiempos. Lo público era el espacio en donde la velocidad mostraba su cara menos amable. Para ello, lo público fue paulatinamente presentado en términos de seguridad: control y vigilancia, legislación represiva, espacios comerciales y de ocio.
Y segundo: la construcción del espacio privado como núcleo principal del individuo venía marcada por una economía familiar, motor del consumo. En la medida en que la estructura familiar en los países de occidente se ha transformado a causa de los cambios en la planificación familiar, en los modos de convivencia y en el mercado laboral, la familia ha dejado de ser el motor de consumo, para centrarse en el individuo como actor principal de los nuevos mercados. Algo que ya se había desarrollado paradójicamente en el núcleo del sacrosanto hogar: la autogestión (el self-service, el “do-it-yourself” o “me lo hago yo mismo”, el bricolage, la tarjeta de crédito, el pago a plazos, la automedicación, etc…). Una autogestión, embrión del emblema individualista por excelencia, el de Juan Palomo: “yo me lo guiso, yo me lo como”.
En la actualidad, el mito de la velocidad del siglo XX está siendo sustituido por el de movilidad, en un contexto general marcado por la globalización, la estandarización y miniaturización digital de los medios, que permite la portabilidad de los dispositivos de comunicación. El cambio de patrón de la clásica división entre lo público y lo privado ha dado paso a una fusión o confusión. Lo público se introduce en lo privado y viceversa. Lo público es percibido como un espacio de intercambio de psicologías (redes sociales, nuevos conceptos del entretenimiento de masas) y lo privado invade lo público a través de la ubicuidad de las tecnologías portátiles. Sin embargo, estaríamos equivocados si pensáramos que han sido las nuevas tecnologías las que han producido este cambio. Más bien, éstas han recogido algunas de las tensiones latentes que ya se apreciaban en el siglo XX. Ciertas necesidades y cambios de comportamiento social han conllevado el auge de las nuevas tecnologías. Es muy importante tener esto presente.
Introducció a una reflexió/debat sobre la privadesa
Hola amics i amigues. Encetem aquí el diàleg -espero que no monòleg- a l'entorn de la privadesa, en el marc del projecte Trilogia de la Privadesa que acull Roca Umbert / Fàbrica de les Arts.
La idea és anar penjant ara per ara alguns materials i reflexions perque tots plegats compartim opinions i perspectives, abans de trobar-nos tots i totes a la xerrada del dia 18 de febrer. D'aquesta manera, quan ens trobem segur que tindrem un petit mapa d'allò que pensem. Si us plau, no us talleu a l'hora de dir la vostra, sigui el que sigui.
Comencem amb una petita bibliografia, facil de trobar tant a llibreries com biblioteques, i també a internet per aquells i aquelles que siguin més hàbils a la xarxa. He triat materials en castellà:
Marc Augé, Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad, Gedisa, Barcelona, 1994
Patrice Flichy, Una historia de la comunicación moderna. Espacio público y vida privada, Gustavo Gili, Barcelona, 1993 (París, 1991)
David Lyon, El ojo electrónico. El auge de la sociedad de la vigilancia, Alianza, Madrid, 1995
Richard Sennett, El declive del hombre público, Península, Barcelona, 1978 (New York, 1977)
Manuel Delgado, El animal público, Anagrama, Barcelona, 1999
Jorge Luis Marzo, Me, Mycell and I. Tecnología, movilidad y vida social, Fundació Tàpies, Barcelona, 2003, 230 pp. (descarregable aquí)
Jorge Luis Marzo, “Quietos a la velocidad de la luz. Apuntes críticos”, a La materialidad de la identidad (Elixabete Imaz, ed.), Red de investigadores "Las astucias de lo social", Hariadna Editoriala, Donostia, 2007 (descarregable aquí)
La idea és anar penjant ara per ara alguns materials i reflexions perque tots plegats compartim opinions i perspectives, abans de trobar-nos tots i totes a la xerrada del dia 18 de febrer. D'aquesta manera, quan ens trobem segur que tindrem un petit mapa d'allò que pensem. Si us plau, no us talleu a l'hora de dir la vostra, sigui el que sigui.
Comencem amb una petita bibliografia, facil de trobar tant a llibreries com biblioteques, i també a internet per aquells i aquelles que siguin més hàbils a la xarxa. He triat materials en castellà:
Marc Augé, Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad, Gedisa, Barcelona, 1994
Patrice Flichy, Una historia de la comunicación moderna. Espacio público y vida privada, Gustavo Gili, Barcelona, 1993 (París, 1991)
David Lyon, El ojo electrónico. El auge de la sociedad de la vigilancia, Alianza, Madrid, 1995
Richard Sennett, El declive del hombre público, Península, Barcelona, 1978 (New York, 1977)
Manuel Delgado, El animal público, Anagrama, Barcelona, 1999
Jorge Luis Marzo, Me, Mycell and I. Tecnología, movilidad y vida social, Fundació Tàpies, Barcelona, 2003, 230 pp. (descarregable aquí)
Jorge Luis Marzo, “Quietos a la velocidad de la luz. Apuntes críticos”, a La materialidad de la identidad (Elixabete Imaz, ed.), Red de investigadores "Las astucias de lo social", Hariadna Editoriala, Donostia, 2007 (descarregable aquí)
31/1/11
Jo no en tinc ni idea d'art contemporani
La propera setmana començarà el curs JO NO EN TIN NI IDEA D'ART CONTEMPORANI a càrrec de Jorge Luis Marzo, historiador de l'art.
Aquest curs constarà de 3 càpsules formatives paral·leles a les exposicions de l'Espai d'Arts. Cadascuna de les càpsules tindrà una primera part online, mitjançant aquest bloc, amb material audiovisual i lectures que facilitin la comprensió de la temàtica tractada i una altra de presencial, amb una xerrada resum d'una hora i mitja.
1a Xerrada: 18 de febrer a les 19h
"Allò privat, allò públic i les seves (suposades) fronteres
2a Xerrada: 31 de març a les 19h
"L'Educació artística: entre les quimeres i les realitats"
3a Xerrada: 26 de maig a les 19h
"Allà on les imatges esdevenent art"
Les incripcions es poden fer a través de la web de l'Espai d'Arts www.rocaumbert.cat/espaidarts o al telèfon 93 8604795
Aquest curs constarà de 3 càpsules formatives paral·leles a les exposicions de l'Espai d'Arts. Cadascuna de les càpsules tindrà una primera part online, mitjançant aquest bloc, amb material audiovisual i lectures que facilitin la comprensió de la temàtica tractada i una altra de presencial, amb una xerrada resum d'una hora i mitja.
1a Xerrada: 18 de febrer a les 19h
"Allò privat, allò públic i les seves (suposades) fronteres
2a Xerrada: 31 de març a les 19h
"L'Educació artística: entre les quimeres i les realitats"
3a Xerrada: 26 de maig a les 19h
"Allà on les imatges esdevenent art"
Les incripcions es poden fer a través de la web de l'Espai d'Arts www.rocaumbert.cat/espaidarts o al telèfon 93 8604795
1/4/10
Projecte Turbinegeneration
Durant el proper més de maig s'inaugurarà a l'Espai d'Arts una exposició que mostrarà el procés de creació i diàleg entre diferents centres educatius, de Catalunya i Anglaterra.
El projecte es va endegar el mes de gener quan des de la Tate Modern es van posar en contacte amb el MACBA per tal de buscar centres de batxillerat artístic que poguessin mostrar un interès per un tipus de treball que impliqués a diferents centres d'Anglaterra i Catalunya en l'intercanvi de continguts visuals a través de la xarxa.
El projecte parteix de l'exposició de Miroslav Balka que hi ha actualment a la sala de les turbines de la Tate (fins el 5 d'abril). S'ha creat un dossier on es proposen activitats a l'entorn de diversos temes tractats per Balka i com els enfoquen plàsticament altres artistes presents a la col·leció de la Tate.
En la primera reunió al MACBA amb l'artista Howard Mathew, dinamitzador del projecte, les professores de batxillerat artístic de l'Institut Celestí Bellera i la d'un Institut de Martorell, ja es va plantejar el treball com a molt obert i experimental, sense necessitat de seguir el dossier proposat. L'intercanvi d'obra es farà a través del Skydrive. En aquell moment, des de l'Espai d'Arts i l'Institut Celestí Bellera, s'estableix la possibilitat de mostrar aquest procés de treball col·lectiu.
19/3/10
INAUGURADA L'EXPOSICIÓ SUPERLATIVE PRAXIS
Si algú corre una distància en 2,2 segons, significa això que el següent podrà fer-ho en 2,1 i 2,0 i 1,9 i així en endavant fins que pugui fer-ho amb 0,0?
SUPERLATIVE PRAXIS D'ORIOL VILANOVA
Aquest és el segon projecte expositiu, seleccionat en la convocatòria oberta per l’any 2009 – 2010, que es presenta a l’Espai d’Arts de Roca Umbert i es va inaugurar ahir, dijous dia 18 a les 20.30h a l'Espai d'Arts.
La podeu veure fins el dia 24 d'abril.
Teniu tota la informació i fotografies a: http://www.rocaumbert.cat/espaidarts/cat/exposicions_actual.php
19/1/10
Iniciem diàleg sobre Inventari d'Art
El dilluns 18 es van trobar a l'Espai d'Arts els estudiants de l'IES Celestí Bellera amb la Mireia C. Saladrigues, autora d'Inventari d'Art, projecte que junt amb Sala Miró d'Aníbal Parada es presenta a l'exposició Art Lovers. Algunes controvèrsies a l'entorn de la topografia de l'art..
A partir d'aquí obrim converses i debat sobre el tema.
A partir d'aquí obrim converses i debat sobre el tema.
17/12/09
S'ha inagurat l'exposició ART LOVERS
Ahir es va inagurar l'exposició ART LOVERS. Algunes controversies a l'entorn de la topografia de l'art. .
Galeria de imatges
3/11/09
Art Lovers/Institut de batxillerat artístic Celestí Bellera
El dimarts 3 de novembre l'Oriol Fontdevila, comissari de la propera exposició a l'Espai d'Arts, acompanyat de l'artista Aníbal Parada i de Glòria Giménez, tècnica d'arts visuals,entren en una de les aules del CTUG. L'Anna Estany, professora de batxillerat artístic ha estat prèviament avisada de la interrupció. La intenció de l'Aníbal es que els alumnes s'engresquin a realitzar un treball paral·lel al que ell realitzarà a l'Espai d'Arts.
S'explica als alumnes un dels projectes que engloba la propera exposició a l'Espai d'Arts, anomenada Art Lovers. Algunes controvèrsies a l'entorn de la topografia de l'art. L'exposició vol ser un apropament a tots aquells interessats en l'art que queden al marge de les exposicions,o que només formen part del públic que les visita.
El projecte de l'Aníbal Parada contempla poder "treure" una de les parets de la Sala Miró de la Facultat de Belles Arts. Aquesta sala s'utilitza habitualment per evaluar els treballs dels alumnes, determinant d'alguna manera el tipus de treball que allà s'hi presenta.
El projector mostra les entrevistes que l'Aníbal ha estat realitzant a estudiants de Belles Arts en relació a com veuen ells el seu projecte de "treure" la paret.
Es pregunta als alumnes sobre possibles accions que els podrien fer pensar en com es pot intervenir artísticament a través de l'espai públic.
Quin desafiament comporten aquests projectes de les normes que construeixen la vida quotidiana?
Ens podem plantejar realment la possibilitat de generar transformacions a nivell social per mitjà de la pràctica artística?
19/10/09
14/10/09
Curs d'introducció a l'art contemporani. Infiltracions, a càrrec de Jorge Lúis Marzo
Apunts del primer dia, 30 de setembre de 2009
Llibres recomanats:
HOBSBAWN, Eric
A la zaga : decadencia y fracaso de las vanguardias del siglo XX
Traducció castellana de Gonzalo Pontón. -- Barcelona : Crítica, 1999.la zaga.
FREEDBERG, David
El poder de las imágenes
Ediciones Cátedra, 2009
ISBN: 978-84-376-2554-6
Algunes idees:
.A nivell de l'estat espanyol, el tant per cent d'assistència a museus i exposicions és el mateix que el de la gent que es dedica a l'art contemporani (8%)
.Importàcia del context per evocar.
.Idea d'il·lusionisme, del mag.
.Si treiem el riure enllaunat d'una sèrie còmica, perd tota la gràcia.
.L'any 1938, durant la retransmisió radiofònica d'Orson Wells de La guerra dels mons, 34 persones es van suicidar, creient tot el que estaven escoltant.
13/3/09
Resultat de la presentació de projectes Paper d'artista
El dilluns 9 de març, 11 grups d'alumnes de 1er de batxillerat de l'Institut Celestí Bellera van fer la presentació oral dels seus projectes artístics davant un jurat format pel director de l'institut Santi Llorens, les professores Anna Estany, Anna Garcia, Bernat Burgueño i Lluïsa Permisan, Maria Permanyer com a representant del Museu de Granollers i Ester Prat i Glòria Giménez com a representants de Roca Umbert Fàbrica de les Arts.
Els projectes més votats pel jurat van ser: Nu, Tu decideixes i Feet Paint.
El grup guanyador es decidirà un cop realitzats els tres projectes.
El projecte finalista seleccionat es podrà visualitzar a la web de Roca Umbert.
Cadascun dels membres dels tres projectes seleccionats disposarà d'una entrada pel accedir al Mercat de l'Audiovisual de Catalunya (MAC), els dies 27 i 28 de maig al recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts.
A partir de l'1 d'abril podeu trucar a l'Oficina Tècnica de Roca Umbert per tal d'omplir les inscripcions i poder recollir les entrades.
A partir de la setmana vinent, es començaran a realitzar les trobades amb cadascun dels grups participants en la convocatòria Paper d'artista.
14/1/09
Inauguració de Metamembrana de Marcel·lí Antúnez
La inauguració de la instal·lació interactiva Metamembrana va ser compartida per les cinc ciutats que participen del projecte: Espai01 d'Olot, CCCB a Barcelona, Cal Massó a Reus, Sala Sant Joan a Lleida i l'Espai d'Artrs a Granollers.
A través de la tecnologia amb fibra òptica d'Anella Cultural en Marcel·lí Antúnez va explicar des de la pantalla panoràmica el seu projecte i la participació de les cinc ciutats.
http://picasaweb.google.com/Espaidarts/InauguracioMetamembrana
A través de la tecnologia amb fibra òptica d'Anella Cultural en Marcel·lí Antúnez va explicar des de la pantalla panoràmica el seu projecte i la participació de les cinc ciutats.
 |
28/11/08
Setmana Tecnològica a l'Espai d'Arts.
El divendres a les 20h es va fer la presentació a la sala la Miranda de l'Espai d'Arts del workshop MAX/MSP/JITTEER o com interactuar amb la música i la creativitat realitzat durant la Setmana tecnològica. Els sons d'un contrabaix es combinaven amb d'altres produïts per ordinador.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)