Centre de creació, producció i difusió d'art contemporani
7/2/11
una història publicitària
Els mostro aquí un petit recorregut per alguns dels anuncis de la marca alemanya d'auriculars KOSS. Crec que ens pot suggerir quin tipus d'imaginari sobre allò privat i allò públic dominava el món de la industria a diferents dècades:
Molt suggerents les imatges, Jorge. La relació entre aquests missatges publicitaris i el post que has publicat anteriorment em fa pensar en l'estruç que amaga el cap sota terra i se sent que no el veuen. Aquesta seria una possible manera d'entendre actualment la privadesa en l'espai públic? Si jo no et veig o no et sento, els altres tampoc a mi. O sí més no, si no sóc conscient que em veuen o em senten, no sento violada la meva intimitat.
Hola Ignasi, Soc el Jorge, però surt Borromini, no sé perquè. Crec que tens raó. Es el problema que comentàvem en un altre post amb la Laia: el tema de la visualitat com a gestor de la frontera entre el públic i el privat. D'altrabanda, l'anàlisi dels mitjans crec que ens pot ajudar molt a establir quines eines fem servir en benefici d'allò que busquem amb els altres, circumstancialment. Aquest és un tema que m'agradaria molt que toquessim entre tots: recordeu quan teniem a casa telèfons alàmbrics? Les converses íntimes eres dificis de fer, perque tota la familia et sentia, donat que els aparells estaven situats al menjador o llocs molt "públics". Què va passar quan va arribar l'inalàmbric? Van ser utilitzats per gestionat aquesta necessitat de privacitat. En fí, jo crec que aquesta linia és molt llaminera per explorar-la.
Hola Jorge, i companyia. El tema que llances en aquest darrer comentari és molt potent. Poses un exemple anacrònic però que suggereix activitats deutores d'aquest com, per exemple, la idea de privacitat que ténen els adolescents tancats a la seva habitació fent tweets pel seu smartphone o parlant i publicant continguts al facebook, que són espais menys privats que el menjador d'una casa i on , a més dels pares i les iaies, et pot sentir i controlar tot déu.
Suposo que es tracta de la consciència de l'abast del mitjà. Està clar que el mitjà físic "menjador de casa" estava regit per les lleis de la física "normal" on, parlant fluixet, i controlant les distàncies, ja es controlava el mitjà.
Penso que ara, a més de no controlar l'abast dels mitjans, també hi ha alguna cosa relacionada amb la necessitat de llibertat entesa com "poder fer o dir el que necessito i rebre les respostes que necessito en qualsevol moment". Potser això supera la sensació de control o de pèrdua de privadesa?
Hola Ignasi i cia. De fet, la construcció de la llar com a nucli de lo privat no ha estat explicada prou bé tradicionalment. La casa va adquirir sales "especialitzades" quan van arribar les energies (aigua, gas, llum) o els banys no col.lectius. I una de les sales més especialitzades era la sala d'estar, que susbtituia la "salle comune" clàssica, que a la majoria de llars de classe popular, volia dir la cuina, on hi havia el foc, i per tant els llits, etc. Això volia dir que es definia una sala de la casa com a "lloc comú" per a tots els membres de la familia: i és precisament allà on es començava l'entrenament per a una vida pública: calia negociar públicament els afers de la familia: l'autoritat, les responsabilitats, etc. Ja més modernament, és molt interessant de veure com els pares emplacen els ordinadors a casa: bé a llocs compartits, bé a llocs privats, en funció de la condició que atorguen a la idea d'allò públic.
D'altrabanda, permete'm apuntar la importancia dels mitjans como a eina per gestionar necessitats de privacitat: la difusió del transistor a inicis dels anys 50 als EUA va fer possible tota una nova manera de gestionar la seva habitació per part dels adolescents, que d'aquesta manera podien evitar el control parental sobre els continguts musicals de la ràdio central de la sala d'estar. El dormitori del jove es va fortificar ("no passar" a la porta). A més, va afavorir tota una nova cultura mediàtica centrada en els gustos dels joves.
4 comentarios:
Molt suggerents les imatges, Jorge.
La relació entre aquests missatges publicitaris i el post que has publicat anteriorment em fa pensar en l'estruç que amaga el cap sota terra i se sent que no el veuen.
Aquesta seria una possible manera d'entendre actualment la privadesa en l'espai públic? Si jo no et veig o no et sento, els altres tampoc a mi. O sí més no, si no sóc conscient que em veuen o em senten, no sento violada la meva intimitat.
Hola Ignasi, Soc el Jorge, però surt Borromini, no sé perquè. Crec que tens raó. Es el problema que comentàvem en un altre post amb la Laia: el tema de la visualitat com a gestor de la frontera entre el públic i el privat. D'altrabanda, l'anàlisi dels mitjans crec que ens pot ajudar molt a establir quines eines fem servir en benefici d'allò que busquem amb els altres, circumstancialment. Aquest és un tema que m'agradaria molt que toquessim entre tots: recordeu quan teniem a casa telèfons alàmbrics? Les converses íntimes eres dificis de fer, perque tota la familia et sentia, donat que els aparells estaven situats al menjador o llocs molt "públics". Què va passar quan va arribar l'inalàmbric? Van ser utilitzats per gestionat aquesta necessitat de privacitat. En fí, jo crec que aquesta linia és molt llaminera per explorar-la.
Hola Jorge, i companyia.
El tema que llances en aquest darrer comentari és molt potent. Poses un exemple anacrònic però que suggereix activitats deutores d'aquest com, per exemple, la idea de privacitat que ténen els adolescents tancats a la seva habitació fent tweets pel seu smartphone o parlant i publicant continguts al facebook, que són espais menys privats que el menjador d'una casa i on , a més dels pares i les iaies, et pot sentir i controlar tot déu.
Suposo que es tracta de la consciència de l'abast del mitjà. Està clar que el mitjà físic "menjador de casa" estava regit per les lleis de la física "normal" on, parlant fluixet, i controlant les distàncies, ja es controlava el mitjà.
Penso que ara, a més de no controlar l'abast dels mitjans, també hi ha alguna cosa relacionada amb la necessitat de llibertat entesa com "poder fer o dir el que necessito i rebre les respostes que necessito en qualsevol moment". Potser això supera la sensació de control o de pèrdua de privadesa?
Hola Ignasi i cia. De fet, la construcció de la llar com a nucli de lo privat no ha estat explicada prou bé tradicionalment. La casa va adquirir sales "especialitzades" quan van arribar les energies (aigua, gas, llum) o els banys no col.lectius. I una de les sales més especialitzades era la sala d'estar, que susbtituia la "salle comune" clàssica, que a la majoria de llars de classe popular, volia dir la cuina, on hi havia el foc, i per tant els llits, etc. Això volia dir que es definia una sala de la casa com a "lloc comú" per a tots els membres de la familia: i és precisament allà on es començava l'entrenament per a una vida pública: calia negociar públicament els afers de la familia: l'autoritat, les responsabilitats, etc. Ja més modernament, és molt interessant de veure com els pares emplacen els ordinadors a casa: bé a llocs compartits, bé a llocs privats, en funció de la condició que atorguen a la idea d'allò públic.
D'altrabanda, permete'm apuntar la importancia dels mitjans como a eina per gestionar necessitats de privacitat: la difusió del transistor a inicis dels anys 50 als EUA va fer possible tota una nova manera de gestionar la seva habitació per part dels adolescents, que d'aquesta manera podien evitar el control parental sobre els continguts musicals de la ràdio central de la sala d'estar. El dormitori del jove es va fortificar ("no passar" a la porta). A més, va afavorir tota una nova cultura mediàtica centrada en els gustos dels joves.
Publicar un comentario